21.9.05

Excel·lentes corbes

Gaudí Google imatges

(L'Article me'l van publicar en algun diari digital)

Aquest any celebrèm el 150 aniversàri del neixement d’en Gaudí i la televisió ens bombardeja amb la frase famosa atribuida al mateix Gaudí : l'originalitat consisteix en tornar a l'origen. Relacionades amb el venerable personatge he trobat tres fallades criticables a passar pel sedàs .

(1) Es molt anomenada la plataforma Gaudí-Moda o també Saló-Moda-Gaudí, una entitat organitzadora de desfilades de models de passarel·la, i prou conegut es de tothom això de les desfilades de moda perque ho veiem freqüentment per televisió; la vestimenta quasi queda en segon terme i generalment es un espectacle de jovenívoles fèmines, excel·lentíssimes corbes, guapíssimes noies i esplendoroses nueses; situats en aquest punt, l’exibició consisteix en un saborós menú de maravella anatòmica i resulta un quadre plastic d’alló més impresionant; es d’agraïr l’encant de les esculturals nenas i aquest aparador de bellesa encisadora. Però entra en joc a les passarel·les un factor molt accentuat de frivolitat (el significat de la paraula vol dir, manca d’importància, poc seny, i absència de moral); es evident com els dissenyadors de les vestimentes femenines tenen el seu negoci montat sobre els estils de la moda provocativa que eufemisticament s’acostuma a dir seductora. No m’allargo perque ja m’he expresat bastant bé, i espero que els lectors mitjanament pensadors ja comprendràn la meva intenciò de posar damunt la taula, estrictament només, el concepte significatiu de la frivolitat. Moltíssims catalans ens hauriem de preguntar el següent: ¿aquestes passarel·les de models, que hi tenen a veura amb la persona d’en Gaudí, tal vegada allò de, exel·lentíssimes corbes?. Sembla com si aquesta petita frase fes honor a la seva obra, precisament ell que fou el gran arquitecte i artífex de les ratlles corbes. Se suposa que les citades empreses dels drapets deuen de pagar els corresponents honoràris a la Fundació Gaudí o als seus descendents familiars per l’usdefruit del nom “Gaudí” com estrategia publicitària dels seus negocis, i aixó em recorda l’anunci que surt per televisió dels perfúms i diamants Svankoff, sent aquest el cognòm del famós general americà guanyador de la guerra del Golf, i que ara amb la seva aurèola mítica de militar victorios a ben segur s’enriqueix abundosament cobrant els drets del seu usdefruit nominal. La fallada criticable consisteix en que Gaudí era un home profundament religios i místic, i d’una vida molt austera i monacal, i es per a Catalunya com una especie de Ramon Llull del nostre temps; pels citats motius es ben natural que s’estigui treballant per a la seva canonització; l’explotació que es fa del seu nom mitjançant algunes activitats frivoles, es una vertadera llàstima, però ja sabem alló de poderós es el diner, i de sempre llaminer .

Nota: (la idea de la crítica de les passarel·les d’aquest capítul, es extreta d’un article del nostre veterà i honorable periodista Carles Sentís, i vull demostrar que m’afeigeixo a compartir amb ell les seves publicades opinions) .

(2) Relacionat amb l’any Gaudí, veig inexistent a l’entrada de les biblioteques públiques algun poster gegantí amb la imatge del genial arquitecte i especialment de quan era jove, el qual tenia una fotogenia esplèndida; abants hi figuraven uns cartells on sortia en Pepe Rubianes amb l’afegit d’un eslòguen tirant a frívol i convidant al jovent a llegir llibres; soc de l’opinió en quant al citat actor que es un magnífic rei dels escenaris, però no arriba a la categoria dels deus de l‘Olimp de la cultura com eren Dalí, Picasso, Pau Casals, Josep Pla, Verdaguer o el mateix Gaudí; les nostres biblioteques públiques son temples de la cultura i com a tals haurien de decorar les seves parets amb les figures dels personatges mes rellevants de l’Olimp cultural; proposar l’emmirallament del nostre jovent vers personatges tipus Gaudí, es encara una assignatura pendent; la quantitat de metres quadrats de parets en blanc existents a les nostres biblioteques, molt bé podrien destinar-se a les figures dels ídols de la cultura universal, molt mes importants que els ídols de l’escenari o l’esport.

(3) La tercera fallada criticable es del mateix Gaudí però no d’arquitectura, sino de seguretat personal com a vianant per dintre la gran ciutat; anava despistat i l’atropellà un tramvia, i d’aixó fa 76 anys; costa d’imaginar amb l’escassíssim tràfic vial d’aquella època; avui en dia aquest perill d’accident s’ha multiplicat considerablement; quan el recolliren de terra només li trobaren dins les butxaques quatre nous i quatre panses, i algunes peces de la seva vestimenta s’aguantaven subjectades amb agulles imperdibles ja que no tenia temps de portar la seva roba al taller de farcidora; tardaren bastant de temps a poder-lo identificar degut a la manca de documentació, o sigui que es passejava per dintre Barcelona sensa la matrícula posada com si diguéssim, cosa que no s’ha de fer mai, sobretot quan es passa d’una certa edat .

Que la seva vida ens serveixi d’exemple i la seva genialitat d’emmirallament . ¡¡ Visca l’any Gaudí !!



17.9.05

Passarel·la Gaudí

Passarel·la Gaudí Google imatges

Es curiós, això de la Passarel·la Gaudí, se serveixen del nom d’un home que és candidat a ser beatificat per fer desfilades de models explotant el seu nom de possible sant del Santoral. Precisament unes desfilades no gaire conformes amb la Moral Cristiana. Vertaderament, si Gaudí aixequés el cap i veiés el que fan amb el seu nom s’emprenyaria molt. Però a ben segur ja ho deu saber de sobres ja que els sants no moren i només és traspassen de lloc de la terra cap al Cel. Estimat i benaurat Gaudí: digue’ls-hi a tota aquesta colla d’explotadors del teu cognom, que vesteixin les noies amb més draps. Els seus “corporis-perfectus” no precisen forçosament ser ensenyats per ser endevinats.

Vertaderament, algú ha perdut el seny.

15.9.05

Resposta a Jaume Reixach

(Mossèn Jaume Reixach acostuma a publicar un article cada dues setmanes a www.elpunt.com , i sempre ataca contra la mateixa Església de la qual éll és sacerdot). (Poso en negre les lletres d'en Reixac i en vermell les meves respostes)

La majoria de les crítiques contra la jerarquia de l'Església són provocades per la mateixa Església. (No es pas veritat en quant a ser la majoria, i més bé s’entendria per una bona part. Les crítiques contra l’Església i la Jerarquia surten sobretot avui dels grups homosexualistes que vostè acostuma a defensar).Perquè s'entesta a imposar el seu magisteri a tothom, com si tothom fos creient o tingués l'obligació de ser-ho. (El que no pot fer l’Església és oferir un magisteri variat i adaptat a diferents morals, donat que de moral només n’hi ha una).Constato (amb preocupació) que alguns creients no dubten a manifestar la seva indignació cada vegada que apareix un article (majorment a la premsa diària) en què es critica (sempre puntualment) determinades manifestacions del Papa de la jerarquia catòlica. (O doncs que es pensa??, que hem d’estar callats quan alguns capellans com vostè escriuen atacant l’Església, o tal vegada només els de les seves idees tenen permís d’escriure??).Només cal ullar amb regularitat la secció de cartes al director per constatar tres coses molt reveladores;1- Que els signants de les cartes sempre solen ser els mateixos. (També els signants dels articles fets per capellans rebels sou sempre els mateixos, en Reixac i en Romeu. Que més vol??).2- Que els arguments que esgrimeixen solen ser molt conservadors (afins a la ideologia d'alguns sectors de l'Església prou coneguts). (Conservadors en no voler casar homosexuals, només tocant aquest punt concret, perquè ja veiem que aquest punt és l’estrella de les discussions).3- Que la seva indignació (o la manera d'expressar-la) no és la mateixa si l'autor de l'article pertany a l'Església o si no hi pertany. En el primer cas, aquests esforçats defensors de l'Església (la bona voluntat dels quals no poso en dubte) acostumen a mostrar-se escandalitzats. («Com goses criticar la teva Església?»). (Ens creiem en el deute moral ben cristià i que amb les nostres cartes fem un apostolat, i en aquest cas en contra d’alguns capellans com vostè que volen enfonsar l’Església).En el segon cas, en canvi, es limiten a desqualificar l'autor de l'article («Quin dret tens a criticar l'Església si no en formes part?»). A primera vista semblen arguments de pes, però en realitat fan aigües per tots costats. (El que fa aigües per tots costats és vostè que ja no sap ni que escriure i només s’aprofita del morbo per fer-se llegir a Punt Diari).Per això en vull parlar. Per aportar una mica de llum en aquest tema. (Més aviat hi porta foscor en lloc de llum) (els defensors a ultrança de l'Església) que cada dia ocupa més espai als diaris com si estiguessin davant d'una «santa» croada a favor d'una Església «perseguida» (com algú ja ha dit, de manera ben poc responsable al meu entendre). (Tal vegada no és la institució que val més la pena defensar de totes??). Començaré pel segon cas. Desqualificar algú per la seva no-pertinença a l'Església sona a sectarisme. (No és desqualifica a ningú i això vostè s’ho inventa per emplenar l’article). És oblidar que en una societat democràtica tothom és lliure d'expressar la seva opinió (sempre que es faci amb respecte). (I les hordes socialistes ho fan amb respecte??, i ho van fer en els anys trenta??) Més que més, si es tracta d'una institució tan influent com l'Església, que a més de ser pública està oberta al diàleg (o no?) (Segons vostè no ho deu estar oberta al diàleg, i aquí es contradiu). Però sobretot és oblidar (deliberadament) la qüestió de fons: Que la major part de les crítiques (i especialment les més dures) són provocades per la mateixa Església. (Perquè el mateix missatge de l’Evangeli és provocatiu, ben entès en les seves radicalitats. Aquest paràgraf ja l’he contestat al principi de l’escrit) S'hi entesta fins i tot en temes ben opinables, relacionats sovint amb la política. (Temes no gens opinables com portar els homosexuals a l’altar o no portar-los. Altra cosa seria la llei del celibat, que si que és opinable). Amb el conseqüent perill de caure en el partidisme. (En el partidisme no hi tenim cap més remei que caure-hi si volem mantenir conviccions profundes i decantar-nos cap una banda determinada, del contrari quedem exposats a relativitzar-ho tot i navegar en mitges tintes). Si a tot això hi afegim la seva indeclinable voluntat d'influir en el govern de l'Estat, com en èpoques passades, (Aquí hi tenim una de les parts més sucoses de la discussió: poder influir en el Govern. Es una altre forma de Cristianitat política moderna que, no hi veig cap més remei si l’Església vol influir en les societats. Es allò de : o ells o nosaltres. El Poder, certament el vol tothom, i sense Poder els contraris ens esborrarien del mapa), o d'oposar-se a determinades lleis que el Parlament legitima, com acaba de succeir fa poc, a ningú pot sorprendre que algunes veus es mostrin crítiques amb l'Església. Per magisteri excessiu en alguns casos i per intrusió política en altres, les crítiques estan justificades. (Aquest paràgraf el trobo realment ordinari per ser massa reiteratiu com si vostè mateix no sapigués ja que escriure per emplenar l’article). que els autors d'aquestes crítiques no pertanyin a l'Església no vol dir que no tinguin raó. Desqualificar-los d'entrada indica una estretor de mires que voreja el sectarisme. Quan les crítiques provenen de persones que pertanyen a l'Església, la reacció dels seus esforçats defensors és una altra. Ja ho hem dit: a més d'indignar-se, acostumen a mostrar-se escandalitzats. No conceben que una persona de l'Església (un teòleg, un capellà o un militant de base, per citar els casos més freqüents) critiqui alguns aspectes de l'Església o determinades actituds de la jerarquia i al mateix temps pretengui (diguem-ho així) seguir treballant en l'Església i mantenir la comunió amb la jerarquia. No seria millor que deixessin l'Església abans que mostrar públicament els seus desacords? Segons ells, sí. Perquè són incapaços d'entendre el pluralisme intern. Incapaços de veure que la discrepància no sols és legítima sinó que, a més, sol ser enriquidora. (La discrepància es disgregadora quan es fa en temes de moral i doctrinals, altra cosa es la discrepància en temes disciplinaris o secundaris. Altra vegada vostè confon els termes). Confonen unitat amb uniformitat. En els seus esquemes, l'Església és més divina que humana. (Si no fos més divina que humana ja no existiria, i d’aquí li ve la seva supervivència pels segles). D'acord que a vegades comet errors -diuen- però la nostra obligació és tapar-los. I la millor manera és saber dir amén a la jerarquia (en qualsevol ocasió i circumstància). Aspiren a una Església blindada, impermeable a les crítiques externes i enfortida pel consens intern. Perquè la crítica, segons aquests esforçats defensors de l'Església, no és mai constructiva. Implica deslleialtat i desamor. Per això s'escandalitzen quan les crítiques provenen del si mateix de l'Església. Quina poca confiança en l'Esperit Sant, que guia l'Església a través dels seus fills, i l'enriqueix amb la diversitat dels seus dons! No deu ser que aquests esforçats defensors de l'Església, que s'escandalitzen amb tanta facilitat, confonen l'Església amb una secta?No cal dir que el meu desacord amb ells és total. A veure: tots volem el millor per a l'Església. Però no crec que el millor sigui blindar-la. Convertir-la en una secta de fanàtics («l'Església sempre té rao») o en una congregació de súbdits que fan de l'amén la seva principal virtut. L'Església no és la jerarquia. L'Església som tots. «Quan entrem a l'Església -recordava amb sornegueria el pare Llanos- se'ns demana que ens traguem el barret, però no que ens traguem el cap». (Amb això te una part de raó però, acceptar les directrius doctrinals no equival a tallar-nos el cap, com tampoc ho és acceptar les lleis de Tràfic) L'Església, si vol ser evangelitzadora, ho ha de ser dialogant (A pesar de tot és l’Esglesia la institució que ha civilitzat més al mon i la que més ha dialogat. Vostè l’ataca injustament posant com a general el que és anecdòtic) l'única manera d'arribar a tothom. Però mai no arribarà a tothom ni serà dialogant si no acull les crítiques amb esperit obert (Acollir les critiques no és el mateix que accedir a certes demandes, i molts com vostè confonen els dos termes). Tant les de fora com les de dins. Aquestes encara més. Sobretot si neixen de l'amor a l'Evangeli i la lleialtat a l'Església. (Molt bé, critiquem en contra del celibat obligatori, en contra de la confessió freqüent, en contra de les riqueses ornamentals, en contra dels viatges del papa, en contra de coses similars, però, no posem la pota criticant la doctrina vaticana que condemna les practiques del sexe il·lícit, ja que forma part de la moral més elemental. Almenys en aquest punt hem de reconeixer que l’Església te la raó, del contrari ja no sabríem ni en que creure. O millor dit, podriem creure en els clergues catalans com vostè i en Romeu. La nova saga dels infalibles, certament)