16.10.05

Respostes a Jaume Reixach-2

Profetes Google imatges

(El text d'en Reixac és en negre i les meves respostes son en vermell. L'article li fou publicat a www.elpunt.com )
L'Església ha de renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar perquè abunden els «profetes de calamitats» que el Papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Molts profetes han tingut la característica d’anunciar calamitats i ho veiem en el mateix Jesús que anuncià la devastació de Jerusalem quan anava carregat amb la creu cap al Calvari, i quan deia '''…dones de Jerusalem no ploreu per a mi, sinó per vosaltres i els vostres fills…'''; Si Joan XXIII va intentar desterrar aquests profetes que s’assemblaven al mateix Crist ja m’ho explicarà vostè) En el discurs del sínode que se celebra a Roma té la presència -activa o passiva- de 252 bisbes de 118 països), el papa Benet XVI va dir solemnement que «Déu està proscrit de la vida pública». Paraules duríssimes, que conviden a la reflexió.(I tant que conviden a la reflexió perquè el Papa te la raó i no pas perquè rellisqui com li sembla a vostè.) Ara bé: posats a reflexionar, no podem deixar de preguntar-nos a quin Déu es refereix. Quin és el Déu que està proscrit de la vida pública? (Queda prou clar quin es el Deu que vol dir el Papa, i en tot cas no el podem considerar en aquest punt tan senzill com a mancat d’ INFALIBILITAT) (O condemnat a l'exili, que és aproximadament el mateix.) Si és el Déu de l'Antic Testament (i em temo molt que sí, perquè la seva veu ressona en el discurs apocalíptic que va fer), (No pot ser el discurs apocalíptic per si mateix un endarreriment per excel·lència, perquè el mateix Sant Joan Evangelista va fer un llibre titulat Apocalipsi) no és que estigui proscrit, sinó que aquest Déu ha prescrit. Però no ara (per culpa dels «polítics catòlics hipòcrites» que no fan cas del que diu l'Església), sinó que va prescriure quan Déu se'ns revelà a través del Fill, que no va abolir la llei ni els profetes, però els va combatre tant com va poder i va posar la llei de l'amor (Jesús va dir que havia vingut no a combatre la Llei sinó a donar-li compliment, sense eliminar-la i més bé a perfeccionar-la) com dona a entendre -l’única llei segons sant Pau- per damunt de la Torà, la llei (o el conjunt de lleis) que regia la vida del poble escollit. Avui faria el mateix amb el Dret Canònic, la llei (o conjunt de cànons) que no sols regula la vida de l'Església, sinó que voldria regular també la societat civil i la política. Jesús tornaria a posar l'amor cristià (la llei evangèlica) per damunt de qualsevol altra consideració.(Però en això l’Església ja compleix i encara que faci patinades, la llei de l’Amor Evangèlic va davant del Dret Canònic, i bé ho demostra l’Església en aguantar clergues com vosté que només la critiquen. Si realment primés el Dret Canònic vostè ja seria suspès a divinis) Costa de creure que un sínode dedicat a l'Eucaristia s'hagi convertit d'entrada en el sínode de les condemnes. Però no de les condemnes que tothom espera de l'Església, com ara de la injustícia estructural del món, la fam, la guerra, la pobresa del Tercer Món o l'opulència del Primer, que tanca les portes als immigrants i fomenta la xenofòbia. Res d'això no ha estat condemnat en el sínode de l'Eucaristia. (Encara vol que condemni més aquestes lacres l’Església ??? es que no les condemna contínuament en totes les encícliques??? perquè les ha de condemnar en un sínode reservat a parlar de l’Eucaristia??? no seria això regar fora del test???) S'ha condemnat la hipocresia dels polítics catòlics que, per una banda, fan la gara-gara a la jerarquia i, per l'altra, no posen en pràctica els seus preceptes, considerats sagrats. A bona hora se n'adonen, de la hipocresia dels polítics! Qualsevol diria que el poble creient i la majoria dels capellans no han sentit vergonya aliena cada vegada que la mateixa jerarquia entrava en aquest joc d'interessos que ara condemna! Començant per la foto de família que l'expresident Aznar es va fer amb Joan Pau II, després que aquest condemnés la guerra contra l'Iraq, i acabant per la que es farà el president Bush (si Déu no hi posa remei) amb Benet XVI. Si no són capaços de veure les seves pròpies contradiccions, com volen que la gent els escolti! (Realment el Papa no pot donar l’esquena als mandataris mundials encara que aquests en facin de grosses, com en el cas de Pinochet que després dels seus crims se’l veia prenent la comunió de mans d’un bisbe; si l’Església s’enfrontés extremadament contra els mandataris, aquests farien el mateix contra les institucions catòliques com ja passà en el 36, però llavors fou per iniciativa instigadora dels polítics i no de l’Església). Primer treu la biga del teu ull -ens diu l'Evangeli- i després podràs treure la palla de l'ull del germà. Primer condemneu la guerra (i els polítics que les fomenten) i després, estimats bisbes sinodals, potser algú us farà cas quan digueu (com ha dit el cardenal Leva, el substitut de Ratzinger) que «és pecat votar polítics que no condemnin l'avortament». Cada cosa al seu lloc (Però home !!, ja torna a repetir vostè que l’Església no condemna la guerra; és fa pesat per la seva voluntària miopia, i edemes aquesta qüestió ja l’he comentada més amunt). Altrament, no podran evitar que la gent s'allunyi de l'Església. «Sento vergonya -ha dit la popular escriptora Donna Leon- de pertànyer a un país que fomenta la guerra i practica la tortura.» És la mateixa vergonya que comparteix molta gent. I que es pot aplicar a l'Església quan la seva jerarquia es contradiu obertament o quan oblida que la seva missió no és condemnar sinó reconciliar, i anunciar l'Evangeli, és a dir, la «bona nova» (en sentit literal) (Aquí quan diu que la missió de l’Església no és condemnar, s’oblida que realment SI QUE HA DE CONDEMNAR LA GUERRA; realment vostè s’hi esta fent un bon embolic) Fins al moment present, la «bona nova» que ens arriba del sínode de bisbes (dedicat, repeteixo, a l'Eucaristia) no és nova ni sembla bona (si més no, perquè és inoportuna). Negar la comunió a les persones divorciades que s'han tornat a casar no és cap novetat. Com tampoc no és novetat (ni és bo) centrar l'atenció en els polítics (els que cal votar i els que cal no votar) o posar en entredit (com s'ha fet en el sínode) «els moltíssims creients que van a combregar sense haver-se confessat abans». (En aquest punt li dono una mica de raó, els manca dir que la Confessió es abans que tot per a les faltes greus i no pas per complir un precepte, i més bé aquest punt els periodistes l’han manipulat a favor del sensacionalisme que ja prou coneixem) No és aquest el llenguatge que esperem del sínode. Potser és bo recordar -com feia Narcís-Jordi Aragó recentment- que amb un altre llenguatge l'Església guanyaria audiència. (El llenguatge que suggereix vostè és d’una permissivitat extremada, com ja coneixem el llenguatge dels Alsina gironins; més bé l’Església arreplegaria nous adeptes però en perdria d’altres, i total per seguir igual o pitjor; donant la comunió als casats pel civil i altres facilitats no seria rès per emmirallar-s’hi, i més aviat seria tolerància de màniga ampla) Va quedar prou demostrat en l'entrevista televisada amb Pere Casaldàliga, que va ser seguida per més de 600.000 espectadors. Abans, però, l'Església ha de canviar de registre i renunciar al to apocalíptic que adopta Benet XVI i que malauradament s'encomana, com podem comprovar.(Me n’alegro de que s’encomani el to apocalíptic del Papa Benet Setzè, i m’estimo més contemplar l’Apocalipsi amb tot el seu bestiari, que no, els esdeveniments que poden succeir si no fem cas dels profetes, dels profetes com en Ratzinger. Ens pot venir un canvi climàtic, una guerra atòmica, un desastre ecològic, un atemptat terrorista i molts altres APOCALIPTICS successos. Tot això perquè després ens obstinem tossudament a rebutjar l’Apocalipsi quan ell es inseparable de la Historia, i es el mateix com voler rebutjar el sofriment quan aquest també es inseparable de la nostra vida) Abunden avui els «profetes de calamitats» que el papa Joan XXIII va intentar desterrar. (Aquest detall del Papa Joan XXIII deu estar manipulat interessadament; ja ho ha comentat més amunt i veig que vostè repeteix molts temes per emplenar la pàgina com si no sabés que posar) Volem l'Església que ell volia, «on es pugui respirar i viure a gust» -com diu el bisbe de Saint Denis, Guy Deroubaix, citat pel mateix Aragó-, que escolti abans de parlar, que aculli en lloc de jutjar i que perdoni sense voler condemnar. Amb una Església així, Déu no estaria proscrit en la vida pública, perquè ja no estaríem parlant d'un Déu que ha prescrit, sinó del Déu que es revelà en Jesús i que nasqué a l'exili però que mai no ha sigut desterrat i continua alimentant l'esperança cristiana de construir un món més just i més habitable. (O sigui, una Església perfecta semblantment com en la Glòria, on Deu no fos proscrit en la vida pública; però així encara agafaria l’Església més poder polític terrenal i conseqüentment tindria vostè encara més motius per criticar-la, certament...)

8.10.05

Respostes a un Fòrum

http://www.esglesiaplural.org/

(Contesto al fòrum de l’Església Plural, havent seleccionat alguns paràgrafs dels seus participants.)

Dius Lluís:... és molt lleig -i m'estalvio qualificatius més forts- que tu, a l´esmentat fòrum, tractis despectivament a uns curas catalanes, mossèn Reixach i mossèn Romeu...Contesto: Suposo que el mal qualificatiu per la meva part consisteix en anomenar-los simplement CURAS en lloc de SACERDOTS. El que passa és que ells també en diuen de grosses en els seus escrits que alguna vegada ja te les mostraré.

Dius Josep: ...No sé si canviareu els fòrums ja que la lletra és molt petita i hi ha gent que li costa llegir-los com un servidor...Contesto: Per la meva part ja em vaig queixar del mateix problema però ja ho he solucionat amb una pantalla plana de 17 pulgades, la mida que avui hauríem de considerar com a mínima per treballar amb fotografia, com pots veure que hi treballo en la meva web (http://www.silverigarrell.blogspot.com/ ).

Dius Aprenent:...El motiu pel que us explico és perquè en aquesta elocució del capellà ha dit que no hi ha cap Església catalana, ni russa, ni grega, ni servia, sinó l'Església de Crist....Contesto: Efectivament, i la fallada dels nostres clergues és parlar de política catalanista en les esglésies, com també els clergues i bisbes de la resta d’Espanya que volen l’aigua cap al seu molí.

Dius Cristiana: ...I no et preocupis home, demà surto de viatge a Londres. Estaré un temps sense connectar-me, ja que no crec que em deixin si no és en un ciber-cafè, no et preocupis, ja no molestaré com tu dius a aquest fòrum....Contesto: Mira de connectar-te des de Londres i punxa la meva web a veure si funciona bé des de l’altre banda del Canal de la Mànega ( http://www.silverigarrell.blogspot.com/ )


Dius Cristiana: ....La comunió la pots rebre sempre i quan no estiguis en PECAT MORTAL, en canvi abans era qualsevol mena de pecat. Com veus ara els confessionaris estan buits, abans als 50 i 60 hi havien llargues cues. T’agradi o no, ens agradi o no això ha evolucionat en aquest sentit...Contesto: Estic d’acord, abans tot era pecat mortal fins els mateixos pensaments. El que passa es que per confessar les cues de gent se necessiten una munió de capellans que avui son inexistents i l’economia esglesial no dona per a més. La critica que li he fet sempre jo a l’Església es que, ha catalogat de mortal el que sempre ha sigut venial. Encara que jo sigui un integrista tal com em considereu, també soc bastant crític vers la Jerarquia, per si encara no us heu assabentat.


Dius Cristiana: ...com veus no sóc amiga d’en Carod ni d’en Maragall, simplement sóc apolítica. L’Església no és un partit polític, Aprenent, Silvers Gars, Guillermos, Recomenders i Miros Ardèvols. Contesto: Per la teva forma de pensar et considerava socialista. L’Església és un Partit Polític amb majúscula encara que molts no ho vulgueu veure, sempre que per partit entenguem una associació o moviment que es fica en la VIDA PÚBLICA. Qui no és fica EN RES, en res no és mulla i naturalment no fa política, és clar.


Dius Aprenent:...MAI he sentit de l'Església Plural cap denúncia social, MAI! Ni per la pobresa, ni per la situació de les prostitutes, ni per l'especulació immobiliària, ni per la inflació a la ciutat de Barcelona, ni pels sous de misèria, ni l'explotació d'immigrants... Contesto: Estic segur que si que han escrit quelcom i en la web ho pots trobar. El que passa és que l’Església Plural destaca més pel MORBO contestatari en contra de la Jerarquia Catòlica, el qual li desvia gran part de les atencions dels lectors restant-les dels altres temes de defensa dels pobres.

Dius Pere:.. i quants mossens veieu que confessen en segons quines parròquies? es lògic que si el mossèn no es posa a confessar ningú es confessarà... Contesto: En la majoria de parròquies hi ha un cartell que diu els horaris de les confessions. Els mossens no és posen als confessionaris perquè esperen que qui tingui falta MORTAL els ho demani per confessar, com un malalt que truca al metge. Sempre es el malalt qui crida al metge i no l’inrevés. Crec que és una solució adequada per evitar que es formin llargues cues de gent que només és desfoga al confessionari per explicar menudències i tenir una xerrada amb el capellà com d’un psiquiatre gratis. Els capellans tenen molta feina i no estan per escoltar bestieses petites sinó per confessar adulteris, renecs, robatoris i altres pecats greus que realment valguin la feina de gastar així uns minuts per a la persona que s’agenolla, i no, per donar absolucions per vicis de fumar massa, donar-se a bona taula, tocar massa a la muller pròpia i mirar massa segons que.

Dius Jordi:...Jo també estic d'acord que s'ha de donar a la celebració eucarística tota la dignitat que li pertoca, començant per la indumentària. Naturalment, amb la modèstia que ja sant Pau recomanava: res d'ostentacions de luxe, ni d'abillaments femenins que puguin destorbar innecessàriament la concentració dels fidels masculins....Contesto: Referent a la indumentària litúrgica, crec que la mateixa Església per influència de les monarquies associades històriques s’ha passat de ratlla adaptant-se a les formes de reialesa terrenal. D’aquí que les millors vestimentes per les misses si ens voléssim adaptar radicalment a l’Evangeli serien els quatre draps que portaven els apòstols primitius. En quant a les dones, era molt encertat el consell apostòlic de que anessin senzilles d’ abillament, cosa que en los nostres esglésies actuals no és compleix a vegades en el més mínim, doncs veig a moltes jovenetes amb escots i minifaldilles anant a rebre la Comunió, i realment això distreu molt fins el punt de que no saps si ets en una església o en una desfilada de passarel·la.

Dius Lluis:....Suposo -i aquest fòrum n´es un bon exemple- que el raonament que fan és que ser catòlic consisteix en anar a missa, confessar-se i no fer pecats sexuals, però que això d’estimar l’altre gent és una cosa secundària i per a fer bonic... Contesto: Ser catòlic sempre ho ha d’integrar tot sense rebaixar res, i més aviat els que fan una feina determinada com participar activament en la litúrgia, confessar-se, combregar i resar molt, al final no els queda temps per dedicar-lo a fer d’OENEGES, o sigui: apostolat bellugadís. Fer pregaria, al fi i al cap és el més important, i ho podem comprovar en els mateixos evangelis en els passatges de Marta i Maria junt amb Jesús, quan una d’elles només estava atrafegada amb la vaixella i l’altra escoltava embadocada la paraula del Mestre.


2.10.05

Opus Dei, Opus 10

Opus Dei Google imatges

Èxit total en la beatificació del pare Escrivà de Balaguer, decisió vaticana llampec, crítiques apart i també certes enveges. Qualsevol associació de caràcter religiós és podria sentir ben orgullosa de tenir en les altes esferes del govern a tants ministres com tenia l'Opus en el passat Regim Franquista, i era contradictori que per aquest fet governamental sigues criticada l'Obra per part dels altres cristians aliens, un tipus d'oposició sense fonaments eclesials, perquè posats a repassar la Historia veiem als governants decidint sempre el que els hi rota, i tanmateix a l'hora de triar és millor voler asseure sempre al Poder als parents de casa, abans que als altres suposats honorables que no siguin assidus de misses freqüents. Si els posem uns i altres a sota un examen minuciós ja podem endevinar que el fet de professar una creença religiosa en res pot entorpir la bonhomia dels que seuen en butaques presidencials, sinó ans al contrari, es la mateixa pertinença a una esglesia cristiana amb servei als més febles de la societat, el millor dels estimulants per a governar justament al país. Allò de "dolents som nosaltres els de missa i més ho seriem sense anar a missa", és per meditar. L'assumpte de la prelatura personal produeix malpensar a molts dels crítics il·lustrats que clamen pel perfeccionisme del sistema, i ja es una qüestió per discutir en un altre capítol. Ja veiem com també en les espiritualitats l'adaptació evolutiva ens porta cap a necessaries especialitzacions, i per exemple en el cas citat l'Opus Dei representa una forma de viure la fe cristiana on és dóna una importància especial a l'obediència, als directors espirituals de torn, i a les macro-despeses -segons ells- justificades per al culte diví. Moltissims creients s’hi troben a gust i plens de seguretats dintre d'aquesta Orde i Comunitat, la qual va sorgir del mateix proces evolutiu derivat de les deficiències de les esglésies locals amb certa relaxació de la practica religiosa. Realment, qui vulgui viure una espiritualitat de sant de calendari no te més remei que fer-se monjo o monja, o entrar en l’Obra de l’Opus o similars, i li serà molt mes difícil anant per lluire a camp obert, doncs per lluitar contra les feres laïcistes sense companys al costat, la gran majoria és incapaç de mantenir la fermesa de la Fe en la vida profesional i diaria. Una de les principals característiques de les comunitats com l’Opus i altres similars es la obediencia vers als superiors, i cosa sorprenent, si agafem el mateix Jesucrist per model, o també el nostre Cinto Verdaguer, a l'hora de valorar la puntuació d'obediència a les autoritats religioses dels seus temps, a ben segur traurien un zero.

Torres Bessones I El Després

Torres Bessones Google imatges
(L'Article me'l van publicar en algún diari digital )

Després del dimarts negre del 11-S, van aparèixer a la premsa opinions de tota mena, i algunes pixaven fora del test i crec que entre tots ens cal revisar a fons els nostres esquemes mentals a l’hora de voler percebre una visió de conjunt. La bogeria fanàtica dels segrestadors dels avions estevallant-los contra les torres bessones, tot i valent-se del nom de Deu per perpetrar el bestial atemptat, ha fet saltar a les pàgines les savieses demagògiques i les desencertades afirmacions; veièm-ne unes quantes :

(1) [En el nom de Deu s’han fet les majors atrocitats].Contesto: Bastant inexacte; les majors brutalitats massives recents que recorda la historia son: l’època de l' Alemanya Nazi d’en Hitler, les purgues eliminatives de ciutadans en la Rusia de l'Stalin, la gran mortandad de camperols a causa de la fam en la dictadura de la Xina d’en Mao (en aquesta última foren 60 milions de persones eliminades). En els tres casos citats la barbàrie no es cometé en el nom de cap deu sinò en el nom de l’ateisme més radical conegut fins al moment sobretot en els dos últims casos, encara que en el primer cas de l’Alemanya d’en Hitler l’ateísme era practicat però no definit com a dogma. La reflexiò que podem fer es: l’abssència de religió supera amb escreix l’escala de la criminalitat. Llavors a l’hora de fer comparànces, allò de la Inquisició esgrimit com un latiguet per part dels detractors del Catolicisme, ens queda considerablement reduït.

(2) [Tan de bò desapareixèssin totes les religions]. Contésto: L’expresió es encertada en quant hi ha un desig de viure en un paradís definitiu, però crec que encara manquen moltíssims segles, tot i algunes esglésies com ara els Testimonis de Jehovà que ja ho esperen proper. Si desapareixèssin totes les religions del planeta significaria el final de la diversitat de cultures i creences absorbides per una cultura o creença superior i dominant, i només podria succeïr sota una dictadura a nivell mundial; en un cas de total irreligiositat això ens portaria a la pèrdua de la noció de pecat i trascendència i consequentment els ciutadans viurien la vida sensa la bruixula que assenyalés el Nord.

(3) [Les religions i creences fomenten mes el conflicte i la separació, que no pas la unió i l’entesa] . Contésto: ¡¡Equivocat totalment!!; el mateix podem afirmar dels partits polítics, i en els dos casos es tracta essencialment de formes de pensar diferents encaminades al progrés social; la perversió de les creences es quan no respecten els altres. En tot cas sempre es més estimulant i esperançador viure d’ilusions en la Fè dels Deus i premi de Vida Eterna, que no pas en les alternatives succedànies que se’n deriven quan manca la religiositat. Treure el sant Crist del capssal del llit, si, però, cal decorar el pany de paret i penjar-hi el succedàni, el qual pot ser la foto de l’esportista mes famós del moment. La bibliografia referent a les religions emplena a vessar les biblioteques, i en tot el món figuren les maravelles arquitectòniques que canten la grandesa del Misteri Sobre-Natural. El bon pensador no pot passar-se per alt aquest patrimoni espiritual de la humanitat, en tot cas seria un pèssim pensador; hi ha algú que va escriure {molta filosofia ens porta cap a la religió i poca filosofia ens allunya d’ella }. Les aigües son fondes i misterioses i a l’hora de la crítica no massa generosa alguns intel·lectuals només veuen la brossa que sura sobre el nivell de l'aigua. El Comunisme ja volgué suprimir les religions i amb els resultats que tots sabem: un gran desencert. El mateix Fidel Castro a Cuba ja ens donà una lliçò quan fa uns quants anys va rebre amb tota la pompa al Papa Wojtyla.


Rèplica a'n Rosend A.

Religions Google imatges

(L'article me'l van publicar en algún diari digital )

LES RELIGIONS SON UN SÍMPTOMA DE LA IMMADURESA DE L’ HOME, (paràgraf del meu amic Rosend, insertat a l’ última pagina d’un diari comarcal del 12 de juliol del 2002). Vostè Sr. Rosend ja va publicar el mateix acudit seriós ara farà un parell d’anys i va respondre un col·laborador assidu del Diari qualificant l’acudit d’irreverent. Al paràgraf en qüestió li podem fer unes anàlisis:

(1)Si el dirigim als practicants fervorosos de les esglésies, dona la versió tendenciosa de catalogar-nos a nosaltres, els fidels de pregària, com de rucs, i per altra banda ens pinta als que no posen mai els peus a les esglésies, com de llestos.

(2)Si l’apliquem a les altres religions modernes, com son, capitalisme, consumisme, platgerisme, futbolísme etc., el punt de vista canvia, i ara els babaus passen a ser la gran majoria dels ciutadans.

(3)El principi filosòfic de la citada frase només es una part de la veritat, i suposa la humanitat imperfecta i propensa a rendir culte als deus per aconseguir la pau, l’harmonia i la bellesa que no troba en el mon material.

(4)Certament tots ho som d’immadurs i ningú es pot penjar la medalla però, la intenció de vostè Sr. Rosend sembla com si volgués llençar la pedra contra la gent beata del nostre país i li voldria recordar que, la beateria de cap manera es sinònim d’imbecil·litat, perquè prou ho demostren en LLull, en Balmes, en Verdaguer, en Gaudí, i moltíssims més de la llista.

(5)La filosofia en qüestió que vostè presenta a ben segur es d’en Nietzsche, i ell atacava enfurismat la religiositat del seu temps i per un altra cantó creia en l’Eternitat, i era un personatge certament contradictori.

(6)El paràgraf en qüestió es perillós perquè ens podria extraviar al ramat, i molt desafortunada en una persona com vostè que, el considero un excel·lent pensador. També dóna vostè noticia de les 40 mesquites existents a les comarques gironines. Li contesto fent comparació amb l’espiritualitat sarraïna que, ja seria hora d’una reflexió a fons per part de la intel·lectualitat catalana sobre les nostres arrels cristianes, sobretot avui que gaudim d’unes llibertats damunt del pedestal, llibertats de dubtosa existència en el cas de que el llibre de capçalera de les nostres generacions hagués sigut L’Alcorà en lloc de La Biblia.

1.10.05

Embrions congelats

Embrions congelats google imatges
(L'article me'l van publicar en algún diari digital )
Dormen els embrions amb el seu cos congelat, en les blanques lleteres de la Ciència, mentres en els parlaments s’acceleren els tràmits per permetre la investigació amb les seves cèl·lules mare. Aquests savis anomenats gent de bé, podran arranjar-nos el cos amb la fàbrica del mateix cos, com un sastre que treu els vestits de la mateixa pell del client només que en el nostre cas, escorxant els petits congèneres dels quals no ens arriben els seus gemecs a les orelles.

Enfront d’aquesta perspectiva gens esperançadora, nosaltres els moralistes ens alcem espantats perquè veiem dimonis en totes les màquines i angelets en tots els líquids. Nosaltres citem unes raons de dignitat i teologia, i per l’altre cantó els laïcistes sols ens veuen capficats en una superstició. Un del bàndols ha de patir una vertadera miopia al respecte i que el lector s’hi fixi bé per endevinar quin és. Sempre en la Historia, a cada invent i a cada descobriment una part dels piadosos han reaccionat amb espant al veure l’Home usurpant el lloc del Criador. Àdhuc l’invent de la cullera per portar l’aliment a la boca, diuen que també va aixecar protestes eclesials, perque les mans per menjar eren mes naturals que la cullera artilugi artificial.

Es una por preventiva i molt entenedora en els col·lectius religiosos que acostumen a ensumar la malignitat humana d’un ensuperbiment narcisista succedani de la fe en el Bon Deu. Aquesta ciència nova de clonacions i cèl·lules embrionàries podria treure’ns un cor nou de la butxaca, podria acabar amb la Diabetis, acabar amb l’Alzeimer, acabar amb l’Infart. Aquesta ciència equipararia la solució del trasplant amb un pas senzill d'anar al supermercat.

Existeix la nostra por al sacrilegi i també la nostra defensa de la dignitat d’uns embrions els quals suposem que caminen en una espècie de limb d’humanitat en espera, suspesos en el diamant etern per la cort dels àngels custodis. Els altres laïcistes ens volen fer creure que aquests embrions son subs-éssers i filó d’ous preciosos per ser xuclats amb l’agulla, guardats de reserva a la nevera, i sacrificats en holocaust quan urgeix una demanda ben pagada. Una fàbula ben torçada diem nosaltres els moralistes, un torçament que prové del primer de tots, el que causà en el paradís original la nostra coixesa sense fi: trencar amb la Llei de Lleis.

Ens diuen que, aquesta morella de cèl·lules insensibles no te ànima humana. ¿Des de quan un ésser dorment, o un vailet petit no te ànima?, ¿no representa un delicte fortament castigat avui malversar uns simples ous de cigonya o tortuga?, ¿es que tenen molta més vàlua els ous de la fauna protegida, que no, els ous embrionaris de la nostra espècie humana?, ¿algú sap amb certesa el que és una ànima per assegurar que allí no existeix?.

Meditant sobre el subjecte de l’ètica, ademés de la naturalesa humana o animal sensible, es reconeix en la probable existència de l’esperit com un reflex del Creador abans que no sols del sentiment com a únic indici avaluable. Els gossos de companyia també tenen sentiment quan estimen als seus amos i no per això els considerem amb ànima, encara que la mentalitat actual els valori encara més que les persones, i aquí rau la paradoxa moderna. En un món ple de robots programats per actuar com humans també aquests tindrien sentiment ja que percebrien les sensacions indispensables per actuar i reaccionar com humans, encara que sense esperit, i en conseqüència sense aspiracions a la Transcendència Eterna de la qual no en procedirien en rés, sent creacions mecàniques sense més.

Dir que no hi ha ètica més enllà dels éssers sensibles és un disbarat donat que també les formigues i els escarabats sofreixen fortament quan els xafem amb els peus i els seus crits no ens arriben i no per això son insensibles, i quelcom deu passar amb els embrions humans, certament. L’ADN i l’Anima com un codi de barres mereixen un tracte reverencial que la presumida i sabia laïcitat els nega. Per això els moralistes empedraïts no podem estar d’acord amb l’ús d’embrions tal com és pretén, saltant-se olímpicament l’ètica i la més el·lemental reverència al origen sagrat humà.

Un altre problema és la fugida del col·lectiu metge per experimentar amb embrions i fecundació In Vitro inclosa, amb l’oportunitat de percebre mesades monetaries fora de l’estretor de la Seguretat Social, i també és obligat dir-ho: emmirallar-se amb el Dr. Frankenstein no deixa de ser temptador. Més els valdria invertir el pressupost en alleugerir les llistes d’espera en els hospitals públics amb l’afegiment de més professionals per atendre la clientela desfavorida. En quant als experiments de jugar amb els nostres sagrats orígens cel·lulars dient que és per salvar més vides de les malalties, ja existeix la frase històrica lapidaria: la fi no justifica els mitjans.

Superstició i por d’ofendre a la Deïtat, així ens qualifiquen els laïcístes a nosaltres els moralistes. Amb aquests arguments se’ns presenten i ens titllen de rèmora de la Historia, com si fóssim els porucs i endarrerits per excel·lència. Però també podríem donar-li la volta i mirar-ho de l’inrevés, sent ells els laïcistes els que, com una rèmora agafada al casc del Vaixell de La Historia s’aprofiten dels avantatges i assoliments aconseguits, dels sacrificis aliens, sacrificis martirials que fundàren l’Europa de la decència i la llibertat fent front al Paganisme. Ells mateixos que no han volgut reconèixer el gran paper del Cristianisme, i els va fer nàusees d’incloure el detall en la Constitució Europea. Al final de tot la Cultura y la Historia en la major part son sempre religioses, ens agradi o no, i tornaràn, tornaràn, encara que sigui en forma d'una religió nova que creix molt i no ens agrada gaire, i que tots ja sabem quina es.


L'Eudald Carbonell i el seu enrevessament

Atapuerca Google imatges
(L'article me'l van publicar en algun diari digital.)
A nosaltres els que pugem sovint als santuaris marians i petonegem freqüent la imatge de la Mare de Deu, se’ns pot qualificar de gent de fe, i encara que ja sabem que la nostra fe es imperfecta, això no ha de ser impediment per esgrimir les defenses intel·lectuals quan algú ens ataca amb la seva irreverent ploma, tal com acostuma a fer-ho l’Eudald Carbonell. El Sr. Eudald Carbonell és molt conegut entre nosaltres per dos motius: pel fet de ser fill de les comarques gironines i molt mes pel fet de ser un dels principals antropòlegs investigadors de les famoses coves d’Atapuerca. El Sr. Eudald de tan en tan ens escriu un article en algun mitjà periodístic i sempre arremet sense contemplacions en contra de les creences. Analitzant alguns dels seus articles i com a teràpia de gimnàstica mental que sempre va bé, vaig estudiar llargament les seves teories i n’he tret com a resultat la meva tesi personal, la qual estic segur que s’adapta molt més al sentit comú que no pas els seus enrevessats escrits. Tothom té el dret a creure en el que vulgui, com també el dret a no creure en el que no vulgui, però aquestes dues proposicions no donen cap dret a silenciar el fet cultural religiós de la Historia. He volgut exposar la situació que resulta quan un científic acostuma a passar-se per alt uns fets històrics evidents, únicament perquè no creu en el missatge que els fets en qüestió proclamen, i d’aquesta manera confon la creença en si mateixa amb tot el conjunt cultural polític i humanístic que la creença ha generat i ha fet historia. En aquest cas tot investigador rigorós que vulgui socarrar d’arrels les misterioses creences religioses es un pèssim investigador que comet una greu falta d’omissió a la veritable recerca dels misteris desconeguts.

Li vaig a enviar la carta següent:
Sr. Eudald Carbonell: Referent al seu article del diari El Punt del 19-5-2002, m’atreveixo a fer-li alguns suggeriments sobre algunes qüestions en les quals estic segur que vostè rellisca. (1) La seva prosa es dificultosa d’entendre degut a l’abundància de paraules tècniques extretes del seu vocabulari professional, cosa molt adequada per dirigir-se als intel·lectuals molt formats, però en canvi per a nosaltres els ciutadans normals, ens resulten els seus escrits un veritable trencaclosques. (2) El seu llenguatge es bastant críptic i sembla com si volgués amagar alguns detalls que no s’atreveix a dir clarament. (3) Sempre ataca a les mitologies i a les creences sense especificar quines encara que, nosaltres ja entenem que es refereix a les religions planetàries actuals, cosa que vostè no s’atreveix a definir clarament. (4) Vostè diu: cal no tenir por del que som. Contesto: sembla com si vostè fos el qui té aquesta por de la qual parla, i ho demostra al no acceptar el grandiós bagatge espiritual de la Historia de la Humanitat, el que sempre procura escombrar amb el seu cop de ploma. (5) Vostè fa trampa en els seus escrits quan parla de l’Humanisme perquè el mutila deliberadament del contingut cultural aportat per les religions històriques. (6) Parla molt repetidament de la socialització de la tècnica com si fos el remei per a tots els mals, i en canvi no menciona gens que per aconseguir la citada socialització abans caldrà que siguem capaços de repartir generosament el diner,(això ja ho intentà el sistema comunista i fracassà). (7) Posa molt l’èmfasi en la gran fita de la Humanització, quan aquesta sempre troba el tristíssim final als cementiris, i en canvi no dóna cap esperança als ciutadans soferts, als malalts, als vells, a les víctimes de catàstrofes, als pobres desemparats, etc., i la veritat en quant a nosaltres els comuns dels mortals, a la gran majoria ens agradaria sentir mes el parlar de divinització i vida perdurable, perquè es l’únic consol per a tots els mals. (8) Diu vostè: no hi ha espai per a creences ni esperances vagues. Contesto: Vostè aquí tira la pedra i amaga la mà, perquè no vol fer referència a quines creences i esperances. (9) Trobo en els seus articles de premsa una mancança important d’atreviment dialèctic al afrontar certs aspectes de raonament lògic, i més bé el considero un investigador interessat en el que hi voldria trobar, que no pas en el que realment hi pot haver. (10) No se’n dóna compte vostè en quant al considerar i respectar més les religions que, d’aquesta manera el panorama de l’Homo Sapiens quedaria encara mes enriquit, a l’incorporar les possibilitats espirituals. (11) Els seus escrits son tristos i els manca la poesia ja que, vostè s’aferra sempre a buidar-los de l’ànima espiritual.
No pretenc posar proves de la veracitat de qualsevol creença, això seria fer teologia i semblaria com si el volés convertir jo a vostè, i la veritat és que els cristians tampoc ho estem mai convertits del tot i tan de bo ho estiguéssim cada dia més i se’n parlaria així millor de nosaltres per la germanor comunitària. Tornant al tema central d’aquestes lletres, no cal ser militant de cap església per considerar provades les existències de les piràmides, les mesquites i les catedrals, uns monuments de pedra científicament palpables que vostè s’obstina a no voler veure en les seves dissertacions antropològiques sobre l’evolució de l’espècie humana en l'aspecte espiritual. Jo li agrairia que es posi a escriure amb mes claredat, que no tracti a l’espècie humana de tant animals i que no retalli tant interessadament la Historia Universal. Molt atentament .--------------------------------------------------- Més Eudald Carbonell AQUÍ.